Un bosque en el cole

2019-2020

Resistència climàtica, paissatges sensorials, cartografiess afectives, arquitectures lúdiques

Infantil

Un bosque en el cole

[Artista]

[Mestre]

[Nom del centre]

[Població]

Les característiques arquitectòniques d’un entorn tenen una incidència directa en els seus residents a nivell cognitiu, afectiu i conductual. El disseny actual dels entorns educatius està concebut des d’esquemes administratius basats en el funcionalisme i la rendibilitat econòmica. Això ha resultat en la sobresaturació de factors físics i sensorials que funcionen com a estressors ambientals per als xiquets i xiquetes: espais avorrits, desconnexió amb elements naturals, materials durs i plans, falta d’escala dels espais i sobretot, el condicionament de la lúdica com una activitat exclusiva per a cert horari i al pati d’esbarjo.

La comunitat infantil es troba desproveïda d’escenaris per a la recuperació mental, la introspecció individual o el joc com a suport a la formació. Cal preguntar-nos, són la comunitat docent i familiars dels xiquets i xiquetes conscients de la necessitat d’espais simbòlics per a la restauració cognitiva, fisiològica i afectiva? És possible persuadir dinàmiques de connexió, sostenibilitat i respecte per la naturalesa mitjançant experiències espacials lúdiques? Richard Lauv planteja en el seu llibre “Last childs in the Woods” (2005) que la infantesa actual pateix d’un “Desordre de deficiència natural” en créixer aliens a entorns naturals, al joc a l’aire lliure, i l’única relació del qual amb el món és a través de pantalles de tauletes i mòbils.

La proposta artística “UN BOSC EN EL COL·LE” crea elements escenogràfics mòbils com a paravents, panells i retaules per a la constant configuració de múltiples escenografies lúdiques i “moments restauradors” en l’edifici. El disseny d’aquests elements és producte de l’abstracció de muntanyes, arboles, rius, núvols, sols i estreles que eixiran dels tallers de dibuix realitzats amb els xiquets i xiquetes del centre educatiu. Aquest mobiliari és la resultant de la redefinició de la versió del “natural” dels estudiants, per a així intentar realitzar una restauració cognitiva més reeixida, complint amb les teories de la psicologia ambiental i la preferència ambiental.

Complementaris i conceptualitzats, el Model Informacional de Preferència Ambiental (Kaplan i Kaplan, 1982) i Teoria de la Restauració de l’Atenció ART (Kaplan i Kaplan 1989), emmarquen la predilecció per entorns naturals com a restaurador cognitiu i psicofisiològic a causa d’una resposta innata de l’ésser humà amb la interacció immediata o inferida amb l’entorn natural. Un ambient restaurador és aquell que renova els recursos atencionales dels individus ja que compta amb textures, colors i patrons de la naturalesa, que en un llenguatge senzill i lúdic per al públic objectiu, poden restaurar els recursos esgotats de tipus emocional i funcional, que han sigut reduïdes per les demandes de la dinàmica escolar.

Aquests “moments restauradors” seran escenaris on els docents podran reconfigurar l’espai en conjunt amb els xiquets i xiquetes perquè aquests puguen deixar volar la seua imaginació més enllà de les parets de l’aula.

www.rasolab.com

[Conclusions]